Àtics

Les Marrades del Grau d’Olot és un tram de l'antic camí ral de Vic a Olot. Consisteix en un itinerari apte per a vianants i cavalls que es desenvolupa seguint l'antic traçat del camí ral que unia Vic amb Olot. Es tracta d'un traçat lineal d'un sòl tram de 3.678m de longitud total, en base a una traça de entre els 1,8 i 2 metres d'amplada, i el condicionament d'uns punts singulars a mena de zona de descans. Per tant, és un tram de camí que cal considerar "històric" i, a la vegada, com un element del patrimoni arqueològic. Permet situar-se en un entorn històric i arqueològic únic i molt inusual, ja que les restes arqueològiques més conegudes són edificis o inclús ciutats. En canvi, aquí estem davant d'una via de muntanya, amb totes les seves dificultats tècniques de construcció, i la fantàstica integració i adaptació al medi orogràfic natural d’aquesta zona.

El camí ral de Vic a Olot

Per comunicar Olot amb Barcelona, el camí de Vic sempre ha estat el més recte i, en el decurs del temps, també el més utilitzat. Durant molts segles, els nombrosos viatgers que anaren entre les dues capitals de la Garrotxa i d'Osona, van fer servir el camí ral d’Olot a Vic, que travessava el Collsacabra de nord est a sud est.

Posteriorment, entre les darreries del segle XIX i el segle XX, es construïren dues noves vies que facilitaren les comunicacions entre les dues comarques. La primera, es tracta de la C-153, que des de Vic passa per Roda de Ter, L'Esquirol, Cantonigròs, Coll de Condreu, Coll d'Uria, la Vall de Bas, Les Preses i cap a Olot; i la segona, que discorre des de Sant Vicenç de Torelló, en dues noves vies que facilitaren les comunicacions entre les dues comarques. Es tracta de la Sant Pere de Torelló, La Vola, Coll de Bracons, Joanetes i cap a Les Preses.

Així, fins a pràcticament a inicis del segle passat, la ruta de comunicació principal entre les comarques d'Osona i La Garrotxa, i en part també entre Barcelona i França, va ser el denominat camí ral de Vic a Olot. Per aquest camí va transcórrer la vida social i econòmica d'ambdues comarques, van passar el comerç i el progrés, els traginers i el bandolers, van entrar i sortir els vencedors i els vençuts d’un bon grapat de guerres.

Lògicament, els camins rals coincidiren sovint amb el recorregut de les antigues calçades romanes, però no sempre: el recorregut de les principals vies imperials, realitzat en temps de pau i domini centralista, no sempre foren practicables en temps dels romans, igual que no tots els nuclis importants de l'Imperi sobrevisqueren amb el mateix esplendor. L'època comtal canvià aquest panorama, i això féu que s'establissin nous recorregut i comunicacions, i en paral·lel als pelegrinatges, que s'obrissin vies entre centres monacals, no necessàriament urbans. Amb tot, durant l'edat moderna les ciutats prengueren el relleu definitivament a qualsevol altre tipus de nucli.

A principis del segle XX es va acabar l'actual carretera de Vic a Olot (iniciada el 1849) i l'antic camí va caure en desús. A la part de les valls, la Plana de Vic i gran part de la Garrotxa, l'asfalt va substituir la terra o l'empedrat en molts trams, al contrari que al Collsacabra, on el traçat de la carretera transcorre aliè al de l'antic camí.

Només es tornà a utilitzar com a camí de fugida pels soldats republicans, que cap al febrer de 1939 fugien del front de batalla, des de Vic, pel Grau i cap a Olot.

Sí que coneixem que com a camí de ramader es continuà usant, almenys, fins després de la guerra civil espanyola.


Les marrades del Grau: un tram del camí ral de Vic a Olot

Com hem anat veient, el tram de camí que s'enfilava des dels Hostalets de Bas fins a l'Hostal del Grau era el que presentava més dificultats.

Això és degut al fet que s'ascendeix un desnivell molt important amb una ruta pedregosa i difícil, que escalava la muntanya dibuixant angles molt aguts i en continu pendent. A més, aquest tram, el camí del Grau, solia ser sovint un viarany força perillós. En guerra i en període de postguerra ningú no s'hi aventurava. Exemple d'això és el que ens diu el doctor Noguera i Massa: “... a l'any 1840 quan l'Estat ordenà que se li portessin a les capitals tots els llibres, les pintures i els objectes d'algun valor que s'haguessin recollit en els convents desemparats, a Olot ningú no les va voler pas portar, pels grans perills que significava la circulació per tota llei de camins de ferradura”.

Aquest tram del camí era llòbrec, fet aposta pels traïdors assalts i escomeses dels bandolers. El Grau era inquietant i espaventable per la seguretat dels traginers. Les batudes que s'organitzaven per caçar els malfactors no donaven pas gaire resultat, ja que aquest s'amagaven en l'indret conegut precisament com la "balma dels Bandolers" o la "Mina dels Bandolers".

Al costat mateix de l'Hostal del Grau, si es deixa el camí i hom es desvia cap a la dreta, creuant un petit torrent i passant per una roureda - just per sobre les marrades del Grau- s'hi localitza la "Mina dels Bandolers" sota els nostres peus. Aquesta mina és en realitat un gran call natural d'uns 60 metres de llarg i 1'5 d'amplada i altura de 2 a 4m. Encara que està destapada, s'hi havia fet una teulada natural de terra, per fer-ne un seguríssim amagatall.

Les batudes per caçar els malfactors i bandolers no semblaven pas donar resultat. A la fi, sembla que es va esbrinar que una pastora del mas del Coll, amistançada amb un d'ells, informava als bandits. Agafada aquesta com a sospitosa, la feren cantar i es descobrí llavors el secret de fer-se fonedissos com per art d'encantament, la qual cosa permeté atrapar-los. Es diu que alguns foren penjats, sense cap mena de judici, d'una de les grans bigues del menjador de l'Hostal del Grau, anomenada des de llavors "la biga dels Penjats".
Així, per aquest camí va transcórrer la vida social i econòmica d'ambdues comarques, van passar el comerç i el progrés, els traginers i el bandolers, van entrar i sortir els vencedors i els vençuts d’un bon grapat de guerres.

A partir de l'entrada en servei de la carretera C153 en els primers decennis del segle XX, aquestes marrades del Grau passaren a convertir-se en exclusivament camí ramader, com encara recorda una de les filles del Carbonell (la Maria Teresa Bayona) que ens explica com per passar els ramats de vaques anava un vaquer a cavall i feia apartar la gent del carrer de Vic als Hostalets.  Ella mateixa també ens explica que quan hi havia "corrida" de toros a Olot (per la fira de l'1 de maig o per les festes del Tura) els braus arribaven en tren fins a Vic i des d'allí pel Grau els conduïen fins a la plaça de toros d'Olot.



Les marrades del Grau: les obres d'enginyeria

Aquest tram de via o camí estava fet a consciència i amb un alt grau de perfecció tècnica.
Els seus constructors es veieren obligats a fer obres d'enginyeria per tal de solventar les dificultats que imposava el terreny i la seva topografia (moltes pendents i zones abruptes).

Al llarg de tot aquest tram es conserven encara nombroses restes dels murs de contenció que sostenien la calçada, bastits amb pedres col·locades en sec.

El paviment calçava les fortes rampes i les atrevides corbes amb lloses i esqueis de pedra calcària, clavades en forma de "plec de llibre" i reforçades per filades tranversals (que actuaven a la vegada de trenca- aigües).

S'han conservat també les restes de  desguassos (sis) o punts de pas d'aigües sota el camí, en forma de voltes de pedra.

En alguns dels murs de contenció s'hi poden observar, damunt del seu coronament, una mena de pilons guarda-rodes.
 
L'amplada mitjana que s'observa en aquest tram de camí és d'uns 2 metres, 2 metres i mig com a màxim.



Les marrades del Grau: les obres de fàbrica

Es poden considerar obres de fàbrica totes aquelles estructures construïdes única i exclusivament en funció de la Via i que es troben en el mateix camí o en els seus entorns. A voltes, però, algunes d'elles podrien ser considerades (com passa en d'altres estudis sobre camins) com a obres d'enginyeria. Aquestes obres de fàbrica són, bàsicament: els ponts, les fonts i els reservoris d'aigua, les pedreres i totes les construccions relacionades d'una manera o altre amb la Via.

En aquest tram del Grau es conserva un pont. Es tracta del Pont Vell de l'Hostalot, que servia perquè el camí creués la riera del Grau. El pont és d'un sol arc, fet amb grosses pedres tallades. Del seu paviment original poca cosa en coneixem. Hi hagut autors que el fan remuntar a cronologia romana, però a tot estirar –segons Noguera i Massa- seria del segle XI o principis del XII.

Sota un dels trams del camí i a l'esquerra existeix un pedró o fita amb una inscripció que diu: “Laudetus Nomen Domini”, l’escut de la ciutat de Vic i l'any 1731. "Lloem el nom del senyor", o "que sigui lloat el nom del Senyor".

L'escut és el de la ciutat de Vic, que en aquell moment ja era "carrer de Barcelona", segons un privilegi que la ciutat comtal expedia a poblacions de la seva àrea d'influència (encara que aparentment puguin semblar lluny) des de la baixa edat mitjana (ho van ser Granollers, La Roca, Vilanova, Caldes de Montbui, etc.). A part d'una fita de la ciutat, podria indicar també el límit de la diòcesi, encara que no és segur.
 
Entre els PK 2+532 i 2+544 existeix la font de les Marrades, situada a la dreta del camí i al peu d'unes roques. Al damunt hi ha un bonic pessebre amb imatges de fusta ben treballades.

Una altra classe d’obres de fàbrica que es localitzen en aquest tram del camí ral són totes aquelles edificacions que s'han alçat per estar en funció, d'alguna manera, del camí. Estem parlant, sobretot, dels Hostals. N'existeixen dos:  l'Hostal del Grau i l'Hostalot.

L'Hostal del Grau és un edifici gran, quadrat i molt bonic. Presenta un vestíbul amb cinc pòrtics i columnes de pedra i, a sobre, al primer pis, cinc arcs rebaixats en una galeria oberta. Arc de pedra a la porta principal, amb la inscripció “Manuel de Garganta... en 1816”; la resta del mig està tapada per una biga sobreposada. Abans tot l'edifici estava encerclat per un mur exterior formant com un barri. El trobem ja documentat al segle XIV, però sembla que anteriorment era una fortificació depenent del castell de Bas. Posteriorment, es convertí en Hostal, afegint les arcades i columnes a l'entorn de la planta primitiva, massissa i quadrada. Existia un edifici annex, una masoveria per cuidar les terres dels voltants.

L'altre hostal, anomenat l'Hostalot, ha estat qualificat per alguns autors com un annex de l'Hostal del Grau, per a gent de curta economia. Podria ser que també se'l conegués amb el nom de l'Hostal de l'Esca. L'estil arquitectònic d'aquesta construcció és popular i es podria datar del segle XIX.